Com són les imatges des de les càmares digitals

Una de les coses que em criden l’atenció des de la teòrica de la fotografia (per dir alguna cosa) és com han canviat el gruix de les imatges des de que hi ha fotografia digital.

De fet, d’ençà que tots tenim una càmera ja va canviar. Era car en certa manera, però tots teníem una càmera i les fotos ja no eren posados familiars o coses molt compostes, les nostres fotos són més espontànies de les que ens feien els nostres pares. Amb les càmeres digitals ja fèiem tots fotos al pes. I amb el mòbil ja ni en xerram…

La fotografia s’ha convertit en un acompanyament. Complementa missatges i és una forma senzilla, ràpida i ja barata de compartir vivències.

Tenc la sensació de què com més imatges cream menys ens interessa guardar-les. Les hem fetes, mostrades i res més.

No sé què quedarà d’aquests temps en les fotografies privades. Hi ha prou gent que fa àlbums digitals, però no sé quanta… Sé que n’hi ha molts més que mai imprimeixen una foto.

Tampoc sé com són el gruix d’imatges que hi ha en general, ni si la composició i el tipus d’imatge documental també han canviat. No sé si com que els fotògrafs de premsa també poden fer moltes fotos ha canviat el tipus d’imatge d’agències i mitjans. O si afecta que aquests mitjans fan fotogaleries i un fotorreporter no passa 5 fotos sinó 25.

Ni sé si d’ençà que la premsa està com està i va robant imatges de les xarxes socials deixarem de tenir fotografia documental professional.

Totes aquestes coses no sé i voldria saber.

En Fontcuberta ja té algun assaig al respecte. Té algun tractat de selfies, crec… L’he d’investigar més (i serà un plaer).

Jo en realitat vull fer una tesi doctoral sobre l’adaptació de tecnologia mòbil. Fa a prop d’un any i mig que hi pens i sense venir del món acadèmic és una mica un rollo… He passat per mil temes i el que més punts té per tirar avant és aquest. Perquè m’agrada, perquè m’interessa i perquè (no ens enganem) és relativament difícil que m’atropelli la tecnologia si no estudii sobre l’ús sinó sobre les conseqüències.

Au. He trobat un principi. Ara em toca veure per on seguir…

A la foto, el meu fotorreporter. Òbviament quasi ni podem parlar de fotos perquè les que em toquen no li toquen a ell, i les que jo vull fer li pareixen una xorrada. Però tant de bo que jo sabes una tercera part de la tècnica que sap ell. I la meitat de com enquadrar per retratar contextualitzant un moment.

La foto està recremada. I m’agrada.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s